calendari

Som encara en dates de balanços, desitjos, i bons propòsits. I d’auguris del futur. Però aquest mai no està escrit, i per tant encara podem treballar per millorar-lo.

Darrerament s’ha escampat la idea que la crisi ja ha tocat fons i que 2014 serà un bon any. De fet, les dades macroeconòmiques confirmen una incipient remuntada. Hi ha motius per creure-hi, i això millora la confiança, element imprescindible per a la recuperació. Però analitzem alguns dels nombrosos riscos que poden aturar la tendència, no fos cas que ens agafessin desprevinguts.

Recordem que aquesta crisi ha tingut diverses cares, i que en un cert moment vàrem patir una segona recessió, després d’uns mesos de remuntada. El punt d’optimisme ve de la constatació que no hi ha gaires antecedents històrics de crisis amb una tercera recessió.

Veurem aparèixer inversors a la caça de gangues al seu preu mínim. Això provocarà una sensació de reactivació que pot resultar transitòria. Per altra banda, ens podem trobar amb un efecte negatiu derivat del procés de sanejament que ha fet la banca: ara que tenen els balanços molt més presentables potser s’atreviran a deixar caure noves empreses problemàtiques, cosa que fins ara no es podien permetre per no tacar més els seus comptes.

La despesa pública no ha parat de créixer durant la crisi malgrat les promeses de reforma de l’administració. La recaptació ha anat reculant fins a límits que no cobreixen la despesa corrent, ha caigut l’estalvi públic i el dèficit està disparat. El principal recurs per ajustar-lo ha sigut carregar-se la inversió pública, i això llastarà el creixement. Malgrat tot, ens prometen reduir la pressió tributària, però no sé com s’ho faran sense controlar la despesa pública.

La nota positiva més consolidada ve del sector exterior, que progressivament ha esdevingut excedentari. D’una banda hi ha l’efecte substitució de les importacions per consum de producte proper, i per l’altra el creixement sostingut de les exportacions. Tot i que les grans xifres positives es concentren bàsicament en les empreses mitjanes i grans, i la competitivitat guanyada ho ha sigut en bona part per la devaluació interna, eufemisme que també inclou reduccions de plantilles, ajustaments salarials i collada a proveïdors. En canvi, els serveis més o menys regulats van inflant els comptes d’explotació de les grans empreses que els controlen, sense col·laborar gens ni mica en aquest esforç competitiu imprescindible.

El que no creix és l’estalvi de les famílies (quin remei), i així difícilment el consum tindrà una recuperació apreciable. I respecte a l’atur, ningú hi veu una millora substancial a curt termini.

Punt i apart és lent avanç en la Unió Europea. Donem per feta la unió bancària, però no hem lligat un bon mecanisme de resolució, i les pressions dels estats no cedeixen. I mentre el crèdit no arriba com cal a l’activitat econòmica, els alemanys ja parlen d’apujar tipus d’interès.

Resumint, a les empreses ens toca garantir-nos el futur millorant competitivitat, productes i serveis, i ampliant mercats. Mentre persistirem reclamant a l’administració que faci els seus deures i deixi els electoralismes de banda.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa