Ens bombardegen cada dia amb notícies, declaracions o prediccions sobre el futur de la moneda única. El tema ja va donar molt de sí quan es va implantar l’Euro, vaticinant problemes, ara confirmats, si no es completava el procés d’unió política, econòmica i fiscal.

Es parla molt de si ens faran fora de la moneda única o si cal un Euro a dues velocitats, recordant que en situacions semblants a les actuals havíem recorregut a una devaluació que ara no podem fer. Certament era un recurs fàcil, perquè de cop abaixàvem sous i preus sense que ningú ho notés, les exportacions eren més fàcils i es potenciava el turisme d’un dia per l’altre. Però a la vegada se’ns encarien les importacions, i en conseqüència la factura energètica, que en poc temps tornava a encarir preus i frenar la nostra sobtada competitivitat. Amb aquest recurs fàcil ens oblidàvem d’adoptar mesures per resoldre els problemes estructurals que fan que la nostra economia sigui ara en conjunt poc productiva, amb oferta poc atractiva, nivell tecnològic mediocre, població poc formada, etc.

Avui, malgrat que el nostre endeutament públic no és tant alt, fem por perquè les mancances estructurals difícilment ens permetran reduir el dèficit i l’atur. Per això ens imposen ajustaments dràstics que, si no van acompanyats d’estímuls a l’activitat i solucions als problemes de fons, ens costarà molt remuntar.

No crec que a la resta d’Europa li convingui ofegar-nos o fer-nos fora de l’Euro. Però en qualsevol cas hauríem de plantejar-nos fer un pas que d’entrada pot semblar inversemblant: rebaixar tots els salaris, i també els preus de tots els béns i serveis en una proporció equivalent. Amb un gran pacte que equivaldria a una devaluació sense reduir el valor de la moneda. En un país d’uns quants insolidaris i aprofitats sembla impossible, però no veig altra forma d’assolir de cop un nivell competitiu. Vaja, una retallada poc dolorosa. I caldria també millorar la gestió i l’eficiència de la funció pública (eliminant la uniformització retributiva que desincentiva a qui s’esforça i estimula als dropos, fent fora gestors ineficaços o innecessaris, etc.), afrontar la necessària reforma laboral i invertir en formació contínua i ocupacional reals.

Per altra banda, som víctimes de l’especulació amb el deute, que ens porta a haver de pagar unes primes de risc desmesurades. I clamem pels Eurobons com a sortida, mentre alguns critiquen que el BCE faci de taula de salvació. Se’ns diu que Frau Merkel s’hi resisteix, tot i que probablement a la cimera europea veurem clar les seves intencions (l’article està escrit abans). Crec que cal una certa tensió de la corda, mentre no ens passem de la ratlla i es trenqui. En el fons Alemanya deu pensar que els Eurobons són necessaris, però no vol cedir abans d’hora. Altrament no farem tots els deures que ens pertoquen. El principal exportador mundial no pot ni vol rebentar el seu mercat més important, que és la resta de la UE, però ens tracta com a criatures malcriades que no volen anar pel bon camí. Ridícul que algú ens hagi de fer passar per l’adreçador per tal que fem allò que sabem que cal però no ens atrevim a afrontar, però molts dels nostres governants no donen per a més.

Pere Casals – president de la Cambra de Comerç de Manresa