bitcoin

El ciment que aguanta una societat és la confiança, potser difusa, però a la fi confiança de que no te la fotran. El sistema econòmic d’una societat, de fet un subsistema d’aquesta, també s’aguanta per la força d’atracció del diner, que és també una forma de confiança. I què és el diner? Mitjà d’intercanvi, reserva de valor, el deute primigeni, i moltes coses més. Una altra més de les certeses que creiem inamovibles i que quan s’aprofundeix una mica en el seu estudi ja no es veu tan clara i consistent. Amb el diner passa com amb la matèria, els àtoms se subdivideixen en moltes coses i resulta que quasi tot està buit i el que no està buit es comporta d’una forma estranya. Segurament això de la matèria serà també una qüestió de confiança.

El diner mou el món, potser sí, però el que no està clar o almenys no s’explica tan clarament és d’on surt. Hi ha la idea estesa a la saviesa popular de què el diner que deixen els bancs procedeix dels dipòsits dels estalviadors. Fins i tot que un banc és un lloc on es guarden els diners, com una caixa forta. Però els anglesos, que dels bancs en diuen indústria financera, i que són nus principal en tota la xarxa global, això ho tenen molt més estudiat. Tant els que s’hi dediquen com els que ho critiquen. Aquí al Sud som molt més crèduls i ens creiem que l’Euro sigui un talismà de la prosperitat, a més d’una eina per fabricar virtuts econòmiques.

El diner el creen els bancs privats del no res, quan fan un préstec. És una transferència de la competència que per la via dels fets consumats els ha passat l’estat. I aquests estudiosos diuen que el 97% del diner en circulació l’han creat els bancs. I aquests, de fet, es queden el dret de senyoratge que abans era cosa del reis i emperadors (recordeu la cita de “al Cèsar el que és del Cèsar”…).

No hi ha estudiosos del tema al nostre país, i els que hi ha i en parlen de vegades són patrocinats pels mateixos bancs amb el que la presumible neutralitat queda en dubte. Però la manca de centres d’estudi dignes d’aquest nom és una altra de les mancances del que es va autoanomenar en un moment donat la desena potència econòmica mundial.

Però ja que estem en temps de disrupcions i digitalitzacions aquestes comenen a sortir com bolets d’una bona tardor plujosa. Una de les coses que es pot assimilar a una tardor plujosa pels bolets és la pèrdua de confiança manifesta en el sistema financer. Operacions com les de Bankia i d’altres més nostrades han estat una gran aixecada de camisa per allò que s’ha anomenat petits estalviadors. Allò que se’n deia classe mitjana… ”Flipo” quan veig publicitat de gent canònicament maca i somrient anunciant no se què d’a prop teu. El que ha parit això viu en un univers molt paral·lel.

I els bolets que comencen a sortir per aquí i per allà s’anomenen per exemple Bitcoin (i molts altres acabats en coin) que si bé estan referenciats a les monedes tradicionals, ja no son criatures dels bancs (encara que sigui per delegació de l’estat). Segurament no serà aquesta  la moneda, ni el concepte, del diner del futur. Però la idea ja està assentada i algú amb més solvència econòmica que un grup de “frikis” se la deu haver fet seva. També des del cor mateix del sistema financer, al Japó, amb la seva massiva creació de diner (molt més del que s’ha fet als Estats Units), ”Abenomics” se’n diu, estan fent un salt quàntic més que quantitatiu en la creació de diner que de fet pot arribar a modificar la substància de la cosa, si surt bé, i si surt malament també.

Moltes més coses noves estant sortint i consolidant-se en tot el que és remenar diners: la formalització dels préstecs entre particulars (P2P Lending), el bescanvi de divises com a substitut del canvi de moneda que fan les entitats bancàries, etc. Però el que està en la base de tot el sistema, del subsistema financer també, és la confiança d’un tracte més o menys just i de que no te la fotran així per la cara. A part de l’empobriment general que ha patit la nostra societat, té un sentit clar estalviar tal com s’havia entès en les generacions anteriors? Estalviar què? Diners?

Jaume Ferrer. Tècnic en comerç internacional de la Cambra de Comerç de Manresa