mani_tradema

Quan el 2006 advertíem que cada dia tancaven 3 empreses industrials a Catalunya i el 2007 el sector de la construcció avisava que les coses anaven per mal camí, l’únic esforç del govern del moment era revalidar el seu mandat a les generals, negant que allò de les subprime ens pogués afectar. Fins que Lehman Brothers va fer fallida al 2008 i es va bloquejar l’interbancari, no van veure clar que venien maldades. Però tot i així, ni Govern Central, ni Generalitat, ni tan sols el Banc d’Espanya van afrontar-ho amb energia. Lideratges inconsistents, ignorant els consells dels seus propis tècnics.

Així tots els indicadors es van desplomar, però amb el temps la corba de les exportacions ha pres un camí ascendent i la de les importacions s’ha estabilitzat, demostrant que el sector exterior s’ha espavilat. Però la resta d’indicadors no remunta, l’atur assoleix cotes dramàtiques i el consum intern cada cop descendeix més, mostra evident de por, caiguda de poder adquisitiu i desconfiança absoluta amb qui hauria de guiar-nos per superar la crisi. Manca un líder que s’expliqui i posi les coses al seu lloc, que deixi clar a la banca que si no deixa fluir un cert crèdit no tenen futur ni ells, que forci les administracions a pagar quan toca amb un pla de finançament públic global, que aturi els peus a les empreses de serveis més o menys regulats que segueixen incrementant-los invariablement per sobre l’IPC malgrat l’esforç devaluador de la resta, que pari de centrifugar el dèficit amb l’excessiva asfixia sobre els serveis bàsics, i que deixi de carregar la pressió fiscal sobre els de sempre i l’enfoqui cap a les grans bosses de frau i als que juguen amb la seva multilocalització internacional.

I sobretot que expliqui bé com estem i cap on anem, que negociï amb la UE amb arguments i no quixotades una estratègia severa però assumible, que afronti d’una vegada per totes la racionalització de la funció pública, ajusti el desequilibri de balances fiscals a nivells raonables i s’enfronti al desmantellament de castes de privilegiats que malmeten la imatge i activen el clamor social dins i fora. Si es demana austeritat al ciutadà cal aplicar-la també als càrrecs electes i designats de l’administració. Alliberant-la de milers de càrrecs mitjos que no són necessaris per al país i destinant-ne els recursos a inversions productives que sovint queden arraconades. Això serà impossible mentre no canviï el sistema electoral i la força dels partits passi als electors envers el seu candidat: les llistes obertes i en circumscripcions reduïdes són imprescindibles però requereixen un líder que faci veure als qui ho han d’aprovar que si no és així el país no se’n sortirà, i que val més que s’autodesmuntin el xiringuito que no ho que faci una revolta popular o un salvador de la pàtria.

Sols ens faltava l’acumulació de casos de corrupció per desmoralitzar el ciutadà i acabar d’enfonsar la imatge exterior, però benvinguda sigui la bugada. Cal lideratge per conduir-ho tot plegat cap a la millora la nostra democràcia i l’extirpació a fons dels seus tumors.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa.