greciaNingú sap, ara mateix, com acabarà el tema de Grècia, ni tan sols els actors que juguen a propostes i contrapropostes interpretades com em vagi be a mi. Probablement continuarà així molt de temps.

Només constatar que a l’euro s’hi entra de manera relativament fàcil, amb força plaer econòmic, però sortir-ne no ho és tant, exactament igual que a l’heroïna dels anys 70. Molts economistes (americans sobretot) diuen que és un projecte mal dissenyat d’entrada, almenys per donar resposta a les necessitats de tots.

Parlar de Grècia és parlar de la relació entre deutor i creditor, és a dir, parlar de la gènesi del diner. Concepte que no acabem de tenir clar i que no solament és econòmic sinó que també acaba essent un concepte moral. Torna el que em deus si vols ser una persona honorable!

Però el creditor també ha de tenir la seva part de responsabilitat en aquest joc de moneda de dues cares. El que et deixo és per pagar el que em deus, el que et deixo és per pagar-me a mi que vaig comprar el deute dels teus bancs que va servir per pagar armes (un 3% del PIB s’inverteix en l’exèrcit), Olimpíades i un llarg etcètera. El pensionista que manté a tota la família en un entorn en què el PIB ha baixat d’un 25 a un 30% des d’abans de la crisi no n’ha vist ni un ral. Potser millor ser pragmàtics i no moralitzar massa (encara que hi ha tema per una faula moral i dues paràboles més).

I tot això en un entorn geopolític europeu embolicat com feia temps que no es veia. Ucraïna a un extrem, el Regne Unit amb un altre referèndum (no he sentit parlar massa alt d’irresponsabilitat en aquest cas), i la mateixa Grècia. Tot a prop de la zona més calenta del planeta, l’Orient Mitjà, i a prop vol dir al costat… I els americans que es comencen a posar nerviosos, i no només perquè per signar un tractat comercial com el TTIP en fan falta dos…

Als documents fundacionals del que ara és la UE i els seus antecedents es parla de prosperitat que ens porta la pau. El que és un fet no discutible és que les polítiques aplicades pels polítics (i economistes, “tanto monta…”) no han dut a la prosperitat, almenys a Grècia. I segurament no ens duran a cap pau celestial. Els fonaments del projecte europeu tremolen i es veuen les primeres esquerdes. Això se’n diu precedents en un món de juristes, i estem també en un món d’advocats .

Alemanya és forta i domina, però és fràgil. Si deixa que Grècia en surti guanyadora, fa veure  que continua manant, cobrant, i que els seus bancs creditors no pateixen i continuen solvents, l’edifici es podria  ensorrar. No  ara, però més endavant, ja que és un país de vells, com nosaltres, com els grecs. No es poden sentar precedents en un món d’advocats. A més, el càstig a Xipre va ser dur per qui tenia quelcom perdre. I Grècia té la força del dèbil, del qui pensa que ja no li poden caure més desgràcies, i a sobre està molt cansat de tot, i que peti per on peti jo deixo de jugar a aquest joc…

Jo no sé com acabarà, ni tant sols ho sap el senyor Varoufakis o aquell holandès que presideix l’Eurogrup (els ministres de finances europeus), al que vol substituir el Ministre De Guindos, aquell espanyol amb cara de semblar un dels germans Dalton, el més petit…

Els financers són comptables amb un excés de “cash” (però comptables), no crec que sigui bona idea deixar al seu criteri i decisió el futur del continent. Encara no és hora que liquidin la idea d’Europa com a àrea de pau i prosperitat, que solen anar juntes fins i tot als documents fundacionals.

Jaume Ferrer. Responsable de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa