parlament

Si us parlen d’un govern que no té el control dels seus ingressos, que per fer polítiques sols pot jugar a repartir la despesa, i si no n’hi ha per tothom ha de retallar per alguna de les bandes, que comparteix responsabilitats amb un parlament que no pot legislar sobre els temes més transcendents, i per tant no té decisió sobre polítiques que tracen els eixos bàsics del  futur, segur que ho relacioneu amb Catalunya.

Però la descripció també encaixa amb la realitat Europea, on ni la Comissió (com a mínim no tenim la desvergonya d’anomenar-la Govern) ni el Parlament europeus manen. Les grans decisions es penen a les cimeres de caps d’estat i de govern, tot i que finalment són uns pocs estats-nació els que dominen la situació.

A l’Estat espanyol, i també a Catalunya, ens queixem dels sistemes electorals per escollir els representants. No són d’elecció directe en petites circumscripcions, ni tampoc per llistes obertes. Però a la Unió Europea ja es veu que el sistema pel poder real encara és més indirecte, molt pitjor. I això que cada cop les seves decisions condicionen més el nostre futur. Amb quina legitimitat han decidit que l’objectiu principal és l’estabilitat pressupostària a qualsevol preu? Segur que molts europeus estaríem d’acord en el principi d’estabilitat, però pocs ho estaríem en que s’hi ha d’arribar a qualsevol preu. Al contrari, en una situació com l’actual cal un combinat d’austeritat i polítiques d’estímul, fins redreçar la situació. En canvi avui la decisió és en mans dels que tenen la força financera, els creditors de qui ha dilapidat. És com si en un Estat molt endeutat qui manés fossin els bancs que tenen el seu deute, per damunt del parlament. Ja es veu que això no funciona, no té ni cap ni peus.

Un aspecte on hi ha una gran divergència entre què passa a la UE i a l’estat espanyol és que a la primera manen els qui més aporten al pressupost comú, ben al contrari del que passa en el nostre cas. Però per altra banda compartim un problema: la repartidora per ajudar als estats o regions menys desenvolupats no és efectiva, la història recent demostra que no ha servit per que aquests facin un salt endavant, s’ha dilapidat més l’ajut que no pas invertit en progrés.

Per tot plegat Europa necessita fer un gran salt en la seva unió. I Espanya, com la majoria dels països del sud, ha d’afrontar d’una vegada la seva modernització.

On ens ha de portar tot plegat? El model ideal i més eficaç seria el d’una Europa forta, amb l’estructura, el poder i un projecte d’Estat per a tot el seu territori. Per tant amb un Govern, un Parlament i un poder Judicial amb plena sobirania i independència entre ells. I que aquest Estat-Europa estigués estructurat com una federació de regions cultural i econòmicament diferenciades, amb una important autonomia de decisió en qüestions del dia a dia.

Òbviament la resistència dels Estats actuals, herència de les confrontacions bèl·liques dels darrers segles, serà gran. Però la crisi també en això pot ser una gran oportunitat, si més no per apropar-nos decididament a aquest model ideal. Tot i que el camí serà llarg.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa