europa-2Les administracions solen donar consells al sector privat que poden ser molt útils, però sovint cal relativitzar-los. Uns i altres vivim situacions molt diferents, i per tant les visions de la realitat a vegades són divergents.

El sector empresarial privat viu en un entorn de competència que, tot i fent les coses segons els cànons acadèmics, pot deixar una empresa fora de joc i malmetre tot el seu projecte en un tres i no res. Per això, davant la crisi, les empreses han hagut de reaccionar i prendre mesures dràstiques, sovint a contracor, per superar situacions complicades. I és que les amenaces vénen de tot arreu, com també les oportunitats.

És clar que el sector públic no és immune a les situacions de crisi, però certament no està sotmès a la competència, i això fa que li costi evolucionar cap a paràmetres d’eficiència i competitivitat, té altres prioritats. I per això molts cops es queda a mig camí en les reformes estructurals que hauria de fer, al marge de consideracions polítiques, tibant del recurs de la pressió fiscal per compensar-ho, sobre el que té el monopoli. I així afegeix una dificultat més al sector privat, que esdevé contradictòria amb la necessitat de reactivar l’activitat econòmica en un moment com el d’ara, de recessió i atur.

Fixem-nos en la paradoxa: l’empresa es troba amb les administracions locals, autonòmiques i estatals sobreendeutades, deficitàries i amb excés de despesa que, en lloc de facilitar-li les coses i estimular-li el creixement, la collen com mai a impostos, retards en pagaments i devolució de tributs, pressió inspectora, obstacles i lentitud tramitadora, absorbint bona part del crèdit bancari disponible i retallant en inversions. Un panorama ben galdós. I si a algú de la societat civil se li acut demanar que s’animi l’activitat o es donin senyals d’afluixada de la pressió fiscal per generar confiança, i es posi el focus en la reducció de despeses, encara s’ha de sentir que no toca de peus a terra.

Aquesta desconnexió de la realitat que tenen la majoria d’administracions de l’estat espanyol em temo que des d’un punt de vista geoestratègic també existeix a nivell europeu. L’afany per ser punters en tot ha creat una selva legal i d’obligacions empresarials que cada cop es manifesta més asfixiant. I en canvi les grans qüestions no s’aborden. La UE encara és una ficció, de moment és un club d’estats que es resisteixen a cedir sobirania i que estan tips de ser solidaris amb els altres. Les barreres per moure treballadors d’un país a un altre són ben vives, tot i que moltes empreses ho ignoren. I malgrat mesures dràstiques que ofeguen molts ciutadans, els estats encara no convergeixen i s’està generant un corrent euroescèptic que serà difícil de revertir.

I mentre la UE es va mirant el melic, no s’adona que cada cop comptarà menys al món. Estem condemnats a la irrellevància davant les potències consolidades i les emergents, si no avancem en una unió real en tots els sentits per sobre dels estats i treballem a fons per la competitivitat i la innovació. En això Europa tampoc toca de peus a terra.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa