Avui a Europa es prendrà una decisió transcendental pel nostre territori: la determinació dels eixos principals de la xarxa bàsica europea de transport ferroviari de mercaderies. És una revisió que es fa cada força anys, i si aquesta vegada no aconseguim que l’Eix Mediterrani Ferroviari en formi part, tindrem el nostre desenvolupament econòmic molt limitat durant més d’una generació.

No és una afirmació exagerada. Tots tenim clar que un territori mal comunicat per avió té un problema de desenvolupament en no ser atractiu per a molts tipus de negocis. Però ben mirat no es tracta només de moure persones, sinó també mercaderies. Per transportar-les a llargues distàncies l’opció més competitiva és el transport marítim, però a mitges distàncies (Europa) ho és el ferrocarril. Molt per davant del transport per carretera si es compleix una condició important: que la mercaderia pugui anar d’origen a destí sense canviar de vagó, donat que aquesta manipulació és la que li resta bona part de la competitivitat. És a dir, que les vies siguin del mateix ample.

Això val per un territori que necessiti matèries primeres i generi mercaderies, del sector primari o industrials. Claus per a la nostra comarca, no sols per tradició sinó també perquè ens hi va el futur.

La idea europea és molt racional, bàsicament amb un gran eix nord-sud (de Sant Petersburg a Casablanca) i un segon eix est-oest, travessant els principals països centreeuropeus. La resta seran xarxes complementàries que nodriran aquests eixos.

I per què ha de passar pel Mediterrani? Per lògica, perquè és on hi ha el 50 % de la població espanyola, hi circulen el 60 % de les mercaderies i s’hi genera el 50 % del PIB. I també perquè és on hi ha els grans ports que poden intercanviar càrrega entre trens i vaixells. A Europa li interessa que el Mediterrani sigui un pas estratègic del comerç de mercaderies amb Àfrica i Àsia, i uns ports sense tren no ho farien viable.

Per gaudir dels avantatges d’una infraestructura com el corredor ferroviari, no cal que ens arribi a la porta de casa. Fer que passi per totes les zones industrials del país seria inviable. Per això no ens hem de plànyer pensant que de nou quedarem al marge del progrés. El que cal és treballar per aconseguir enllaçar-hi amb línies de capil·laritat més local. Nosaltres tenim les opcions de FGC cap a Castellbisbal, i d’ADIF cap a Mollet, que s’haurien d’adaptar a l’ample europeu amb un tercer rail. I hi hauria una altra opció si s’arriba a fer el dibuixat tren transversal fins a Girona.

Si Europa fos realment una Unió, la decisió seria clara. Però avui encara pesen més els Estats que qualsevol altre estament, i això fa perillar que s’imposi la lògica per sobre d’altres interessos. Per tant, el pes del que diguin els governs espanyol i francès serà decisiu. Al seu moment el d’Aznar ens va ignorar, i els d’ara juguen amb la indefinició. No perdem l’optimisme, però castiguem qui calgui si al final la decisió estronca el Corredor Mediterrani. Teòricament aquest proper 19 d’octubre se sabrà, si interessos electorals o d’altra mena no ho posposen.

Confiem que d’una vegada, en aquest i altres àmbits, els dirigents europeus actuals mostrin la visió de futur de molts dels seus predecessors.

Pere Casals – President de la Cambra de Comerç de Manresa