Segons com, podem tenir la sensació que avui dia s’han invertir els papers atorgats històricament a cadascú, de tal manera que ara són els néts qui ensenyen als avis. Òbviament és un fenomen en un aspecte molt concret, lligat a la vertiginosa rapidesa amb la que se succeeixen els avenços tecnològics, que fan que per exemple l’avi demani al nét que li configuri el mòbil per poder-hi mantenir digitalment aquell contacte proper que la nostra cada cop major hiperactivitat ens dificulta. Però aquest fet domèstic s’està traslladant en certa manera a algunes activitats empresarials, on sol donar la sensació que pesa més el coneixement en les tècniques més actuals que no pas l’experiència.

Certament les empreses han d’avançar en coneixement, sigui científic, tecnològic o de gestió, per no perdre el tren i ser competitives. I quan les innovacions són incessants i ràpides, comporten el risc de deixar molta gent desfasada, descol·locada en podríem dir. Com a conseqüència d’aquesta realitat, en no pocs casos s’ha optat bàsicament per renovar plantilles a tot drap, abans que fer l’esforç de conduir un procés de requalificació dels empleats més veterans o dels menys formats.

A les empreses els cal saber gestionar les turbulències, o els canvis en el sector i l’entorn, encertar les diagnosis i adoptar l’estratègia i les accions corresponents, tocant de peus a terra. I sobretot saber motivar i implicar al personal per dur-les a terme, amb visió d’equip. I en aquests temps que ens ha tocat viure recentment, hem vist molts exemples d’empreses en què la suma d’experiència i de nou coneixement ha sigut la recepta guanyadora, permetent viratges notables del rumb sense provocar traumes interns.

Però a més de reivindicar la necessitat de no deixar de banda l’experiència i el coneixement acumulats, cal aconseguir despertar la voluntat i l’esperit d’esforç dels empleats per actualitzar-se contínuament. I el propòsit de les empreses de posar-hi els mitjans, i un cert grau de participació de la seva gent en les millores obtingudes. Requereix convicció i esforç per les dues bandes, i un alt grau de transparència. Cal que aspirem a tenir empreses competitives, amb ocupació de qualitat correctament remunerada.

Em preocupa que la demanda de formació contínua sigui encara baixa, és un símptoma que anem endarrerits en la necessària evolució cap a l’equilibri d’experiència i coneixement. I també és inquietant que alguns sectors, entre ells alguns proveïdors de serveis de comunicació o financers, hagin apostat per substituir experiència per salaris baixos, fet que els clients patim quan no ens donen una atenció eficient, tot i que segurament els permet obtenir notables beneficis en ser un quasi-monopoli. Això resta competitivitat al país i l’empobreix.

També cal millorar notablement les receptes aplicades entre els diversos col·lectius d’aturats, amb una més eficaç motivació, formació i valorització de l’experiència, sense polítiques tan rígides com les actuals que fan prevaldre la burocràcia per sobre dels resultats d’inserció laboral. Si no som capaços de redefinir i fer eficaç el sistema per requalificar i inserir els aturats que hi posen voluntat, tenim un gran problema irresoluble.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa