parc centralEn diem Emprenedors en lloc d’Empresaris. En diem Parcs d’Activitat Econòmica en lloc de dir-ne Polígons Industrials. De què tenim por per haver de fer servir aquests eufemismes? De reconèixer que la riquesa que possibilita l’estat del benestar ve de les empreses (empresaris, empleats i altres col·laboradors) que generen activitat i llocs de treball? Els impostos que el fan possible els paguem essencialment els assalariats, les empreses i tots nosaltres quan consumim, i en molt baixa proporció els grans patrimonis (que se les saben totes) i altres impostos i taxes d’incidència molt menor.

Tot això m’ha vingut al cap en sentir algunes declaracions sobre la proposta de canvi d’usos del Parc Central de Manresa, que ha encès una discussió sobre si s’han de flexibilitzar o no els requisits dels possibles estadants, o bé hem de conservar les elevades restriccions imposades en temps de lligar els gossos amb llonganisses que no tornaran, com a mínim a mig termini.

Tothom està d’acord en què el Parc Central no pot ser un polígon industrial més, si volem que sigui un fet diferencial de la comarca. I a més cal recordar la seva gestació i el tipus d’espai que acabarà ocupant, lligat a la Sèquia i al Parc de l’Agulla, fet que ja es va tenir en compte en la redacció del pla parcial definitiu, que inclou un ampli parc urbà. En cap moment s’ha plantejat alterar aquest equilibri.

L’única pretensió és posar-hi sentit comú i ressituar uns requisits que ara són fora de lloc, com demostra la història recent i la realitat d’altres parcs. Un Parc Tecnològic no ha d’excloure tallers mecànics, missatgeria, restauració …, per exemple per fabricar els prototips industrials. No trobarem pràcticament empreses de les que tothom reconeix com a innovadores que destinin el 50 % de la seva superfície a la innovació, ni tant sols el 25. A més no sols hi volem empreses de serveis tecnològics, som i volem ser una comarca industrial.

L’estratègia de Projectes Territorials del Bages ha sigut sempre fer marge amb la promoció de polígons industrials convencionals per poder-lo destinar a finançar un indret especial i difícilment rendible, que fos pol d’atracció d’activitats amb major component d’innovació i que no sortís a un preu invendible. Altrament era inviable, a no ser per iniciativa pública. Cap d’aquests titllats injustament d’especuladors espera en aquest moment cap lucre amb la seva aportació, sols que no sigui inútil i s’acabin tirant endavant tant els polígons com el Parc Central. Tothom sap que no serà fàcil ni es podran omplir a curt termini, i ningú compta hores d’ara a recuperar tota la inversió, però com a mínim quedarà la satisfacció d’haver ordenat el territori i haver posat la llavor d’un nucli d’empreses innovadores que no teníem. Que indirectament beneficiarà també a la resta d’empreses. Però si seguim perdent el temps i no entomem el repte, entre molts matarem la iniciativa i ella sola es morirà, caient probablement en mans de fons voltors que aquests sí que seran especuladors sense escrúpols.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa