Les peces que ens falten a la política d’innovació

Quan els nostres fills ens pregunten qui va inventar la bombeta, a tots ens ve al cap el nom d’Edison, però, de fet, també la van inventar Heinrich Göbel a Alemanya o Frederick de Moleyns i Warren de la Rue a Anglaterra o Jean-Eugène Robert-Houdin a França o fins i tot Alexander Lodygin a Rússia. De fet, hi ha vint-i-un inventors comptabilitzats que independentment van inventar la bombeta, sense comptar tots els que van inventar tecnologies necessàries per fer-la possible, com ara aconseguir el buit. La diferència entre totes aquestes bombetes era la seva durada segons el filament. Però més enllà de qui va ser-ne l’inventor, qui realment va transformar la vida de la humanitat il·luminant el planeta va ser Edison.

En el cas de la bombeta podem veure amb claredat les tres fases de la innovació: invenció, difusió i adopció. Sovint, com en el cas d’Edison, ens fixem en la invenció. Ara bé, les veritablement transformadores són la difusió i l’adopció, especialment l’adopció quan les innovacions es recombinen donant lloc a nous usos o noves innovacions. Quan l’adopció és smart.

El futur de les organitzacions depèn, cada vegada més, de la seva capacitat d’innovar i, particularment, d’adoptar les noves tecnologies i fer-ho d’una manera transformadora que els proporcioni un avantatge de mercat clar. Però el futur dels països, encara més que el de les organitzacions, depèn que aquestes adoptin les innovacions i “estiguin al dia”, siguin competitives i ho facin amb innovacions pròpies, (re)innovant, (re)combinant.

 

Per llegir l’ article a EL NACIONAL aqui